07 de juny, 2010

Cultura democràtica en hores baixes

Columna publicada a Mallorca Confidencial el 7 de maig de 2010:


"L’altre dia vaig veure un debat a la televisió autonòmica de les Illes Balears i em vaig adonar de l’escassa cultura democràtica de la nostra comunitat. Em refereixo a l’actual polèmica sobre la responsabilitat política de les actuacions dels diversos departaments governamentals. Tant a nivell autonòmic, com a nivell municipal a Palma. El problema rau en dues vessants distintes. D’una banda, la societat, i de l’altra, la classe política. A qui hem de demanar responsabilitats polítiques sobre el cas Voltor o sobre el cas IMFOF?

En primer lloc, la societat ha de saber diferenciar entre el govern i els partits polítics que el conformen, no per a eximir de responsabilitats el partit majoritari dels que l’integren, sinó, justament, per a entendre la realitat política actual. Un govern de pacte no és nociu per se, ni prop fer-hi. Té els seus avantatges, com la varietat ideològica, i els seus inconvenients, com la imatge desorganitzada del govern. Vet aquí el segon factor explicatiu de l’escassa cultura democràtica: els polítics.

No podem culpar només el PP de les seves jugades estratègiques per a responsabilitzar Aina Calvo respecte de tot quant s’esdevé a les empreses municipals. És una política d’oposició totalment lògica. Que un govern de pacte sembli, a ulls dels ciutadans, un òrgan executiu desorganitzat és culpa del mateix pacte de govern. Per a modificar aquesta imatge hi ha diverses solucions. Per a començar, més important que un codi ètic és posar les bases perquè aquest s’acompleixi. Això comença per no atorgar plens poders d’actuació sobre un departament governamental a un únic partit. En l’anterior Govern Antich, aquest fet s’intentà solucionar oferint direccions generals a partits distints d’aquell al qual pertany el conseller. Però, tant en un cas com en l’altre, hi ha la necessitat d’un líder amb capacitat de cohesionar i uns partits amb voluntat d’estar-hi. Segurament, a les Balears, hi han fallat ambdós factors.

Per tant, perquè un govern de coalició ofereixi una imatge cohesionada i tengui el mínim de fractures internes possibles, es necessita, d’una banda, dividir més eficientment els càrrecs executius, i, de l’altra, un líder fort que governi amb uns partits disposats a pertànyer a un tot. Encara que només sigui durant el temps que duri aquest govern. I atès que l’única alternativa al fet que a les Balears governi la dreta sembla ser la dels governs de coalició, val més no dependre de partits caciquils i reforçar la figura del líder. Així, potser aconseguirem que la societat entengui que els governs de coalició no tenen per què ser pitjors que els de partit únic i podrem demanar responsabilitats amb més legitimitat."

19 de maig, 2010

Optimista

No se si és per la recent proclamació del Barça com a campió de lliga davant d’un Madrid plagat d’estrelles estrellades. Tampoc sé si és perquè quan t’aixeques d’hora havent acabat la son et sents millor. O perquè estic descobrint als Manel, un grup que només fa cançons que et deixen bon sabor de boca. També potser perquè he posat la televisió i duen més de mitja hora sense notícies crispants. Qui sap, per ventura és perquè quan he pujat la persiana m’he trobat amb la Torre Agbar sota un cel blau i il·luminat per un Sol encara mandrós que sembla que no es vulgui despertar. No se perquè, de veritat, però hi ha dies que t’aixeques optimista davant els reptes que et depararà el camí.

La setmana passada em vaig assabentar, per un conegut, que existeix un tipus de psicologia que s’anomena emocional i que ajuda a perllongar aquests moments optimistes que ens regala la vida i intenta contenir les sensacions negatives perquè no durin tant temps. Quatre o cinc dies després un professor del meu Màster, que és professor de psicologia a la Autònoma, em va dir que aquells que veuen la vida de forma negativa està comprovat que tenen una perspectiva més real del món. Doncs ja ens val.

La veritat és que no tinc ni idea de psicologia emocional, ni tampoc tinc ni idea de contenir ni retenir sentiments. Tampoc vull pensar que tinc una concepció irreal del món però si és la única explicació del meu optimisme crònic, serà que visc en un món platònic.

Os deixo un vídeo a veure si tots ens tornem una mica més optimistes:


26 d’abril, 2010

Les dues cares de la veritat

La setmana passada perdérem un dels espanyols amb major projecció internacional de la història contemporània. No obstant això, la seva carrera política va estar plena de contradiccions. Segurament no eren contradiccions personals, però eren contradiccions per a tots aquells que ens interessam per la política i l’esport.

Ningú no pot negar que Samaranch fou —juntament amb els primers alcaldes de la Barcelona democràtica: Narcís Serra i Pasqual Maragall— el màxim implicat en la concessió dels Jocs Olímpics a “Barcelona 92”. Consegüentment, es pogué transformar la Ciutat Comtal, reconvertir Barcelona en el model de ciutat mediterrània per excel·lència i, d’aquesta manera, introduir de bell nou Espanya en el món internacional.

N’hi ha molts que asseguren que el President del COI va nedar entre dues aigües, i molts d’altres, que és el model de la transició democràtica, ja que demostrà que un franquista pot arribar a fer molt per l’Espanya demòcrata. Al marge d’opinions públiques totalment infundades i sense la més mínima intenció de crear polèmica, les dades objectives són clares: Samaranch va ser membre actiu La Falange i en època franquista va ser regidor d’esports de Barcelona, Delegat Nacional d’Esports i President de la Diputació de Barcelona.

Tots tenim un passat. I no està malament que tots aquells que vàrem néixer en democràcia recordem que no era només aquell home que s’estava a la llotja presidencial a les Olimpíades. El president del COI, recentment traspassat, també va tenir un passat obscur. Juan Antonio Samaranch també formà part del govern dictatorial més llarg, corrupte i sanguinari del segle XX.

19 d’abril, 2010

Hi manca morat

Dimecres passat va fer 79 anys que milions d’espanyoles envaïren els carrers de les seves ciutats per celebrar la instauració de la Segona República Espanyola.

Actualment es troba molt present de bell nou el tema de la Memòria Històrica. I són molts els dretans que defensen que no s’han d’“obrir ferides del passat”. Però, contràriament al que aquests sostenen, la Segona República no ha de recordar tan sols l’obertura de tombes i fosses, el jutge Garzón o l’ús del sistema judicial de forma partidista. Parlar de la Segona República no ha de ser únicament un record gairebé oblidat de la Guerra Civil. Ni tan sols no ha de ser exclusivament un record d’allò que ens arrabassà el franquisme.

Quan parlem de la Segona República Espanyola, parlem de la primera vegada que el nostre estat assumia les bases teòriques del republicanisme. I el republicanisme no és simplement l’absència de monarca. El republicanisme és igualtat entre homes i dones, igualtat d’oportunitats, laïcisme, educació pública, sanitat pública i, sobretot, democràcia representativa en la millor de les seves vessants.

La commemoració de la Segona República Espanyola és la demostració del fet que continua havent-hi gent que lluita per uns ideals que un dia, fa gairebé 80 anys, emocionaren, motivaren i il·lusionaren tota una societat. Uns ideals que foren arrabassats de tal manera que, actualment, molts sentim encara que hi ha una bandera en què hi manca morat.

14 d’abril, 2010

Visca la República!

En commemoració del Primer aniversari del meu blog, com no podria ser d’una altra manera, faig referència al meu primer article. Tornem a estar a dia 14 d’abril. Avui fa 79 anys que ens varen donar una il·lusió als espanyols. Una il·lusió que ens la van robar i que mai no ha tornat a les nostres vides però que lluitarem per tornar a tenir-la.

Sento molt no poder-me estendre perquè avui la JSC de Barcelona, com a entitat republicana que som, tenim molta feina. Vos deixo amb un document inèdit que he trobat a internet. Un document audiovisual que ens mostra totes les il·lusions que despertaven aquell dia 14 d’abril: La introducció de la dona en la política, la modernització de Espanya, la necessitat de canviar les coses, el prestigi internacional...

12 d’abril, 2010

Canvi de caràcter

Balears està neguitosa. Després de tot el noticiari polític que ens ha envoltat en aquestes darreres setmanes, no és estrany: La corrupció ens ha envaït en la més pura intimitat.

En una visita fugaç a Palma, vaig passar per ca’n Matas al carrer de Sant Feliu. No vaig ser l’única persona d’aturar-se per mirar cap amunt. “És aquesta?”, em va demanar un home. Doncs sí, unes 15 persones en menys de 2 minuts varen fer exactament el mateix gest: Una mirada a l’aire, per constatar que era el “palacete” que sortia per la tele, i després, molt ràpidament, baixaven la mirada al terra i negaven amb el cap. Un gest de desafecció profunda, de disgust, de frustració, en definitiva, de decepció.

La societat balear té dubtes. Fins ara no hem estat mai capaços de distingir els polítics, els hem posat sempre dins d’un mateix sac: “Tots són iguals”. Però és hora d’aparcar els dubtes i deixar d’acotar el cap davant les decepcions i les frustracions polítiques. Com a societat, no hem de continuar amb aquesta visió negativa. No pensem que “el que passi d’ara en endavant és igual, així mateix..., tots són iguals”. Els balears hem de demostrar més que mai que no estam conformes amb la manera de fer les coses de certs polítics i hem de ser els primers que els hem de demanar un rendiment de comptes. Quin millor moment per a la mobilització que aquest, ara. La política és construïda pel poble i per servir el poble, i tots hem de fer que la política democràtica guanyi sobre la tirania de cartera.

10 d’abril, 2010

Nit màgica

La nit començava amb il·lusió i emoció. Arribavem a l'annexe del Palau Sant Jordi i, encara que la cua arribava ben lluny, no vam tardar gaire en entrar al pavelló: Sant Jordi Club. Després de passar pel passadís inicial vam arribar a una primera sala on hi havia 2 barres de bar i diferents sofàs. Un teló negre tapava la sala principal. Sense tan sols pensar-ho varem entrar.


"Loquillo, 1980-2010". La frase es podía llegir al bell mig de l'escenari, sense teló, sense res que aporti emoció afegida a una entrada triunfal, baixant el teló o amb focs d'artifici... No es necessari cap tipus d'element que intenti millorar l'espectacle quan l'espectacle és ell: Jose María Sanz, el Loco, Loquillo.

El millor artista de Rock español que encara resisteix damunt els escenaris va fer-me recordar els moments més feliços de la meva vida (Només recordo aquests). Va passar pels seus trenta anys. Des de les cançons dels seus dos darrers discs: Balmoral i Hermanos de Sangre; fins a cançons de tota la vida com La Mataré, Carne para Linda, Todo el mundo ama a Isabel, Rock & Roll Star, Feo fuerte y formal, i un llarguíssim etc.

El gegant, com sempre, es va menjar l'escenari i em va seguir deixant bocabadat. Quin artista. Clava un personatge rodó, fins arribar al seu clímax final en la interpretació del "Cadillac solitario". Visca el Rock & Roll. Grande Loco.



P.D.: Que feia el senyor Laporta al públic si avui juga contra el Reial Madrid?